Tota la riquesa de la societat prové dels marges bruts que es produeixen a les transaccions comercials. Tots els salaris, totes les rendes, totes les pensions, la despesa social, la inversió pública i privada, els subsidis, l’estalvi, el consum… tot, absolutament tot, en darrera instància prové d’aquests marges bruts de les transaccions comercials de qualsevol mena.

Què és el marge brut? Doncs senzillament, quan algú, qui sigui, ven alguna cosa, un bé o un servei, ho fa a un preu superior al que li ha costat per obtenir un marge. Aquest marge (marge brut) és el que serveix per finançar tota la resta de l’edifici social i econòmic que som com a societat i que fa possible que gaudim de tot el que gaudim.

És igual qui sigui el venedor: una empresa, un autònom, un comerç… tant és. Dels marges bruts comercials de les empreses i els professionals, obtinguts amb o sense ànim de lucre, per empreses socials o mercantils, públiques o privades, sorgeixen les nòmines, la capacitat de consum, l’IVA, les cotitzacions socials i els IRPF; donen lloc als beneficis empresarials, a les rendes derivades en forma de dividends (més IRPF) i naturalment a l’Impost de Societats; sorgeix la possibilitat d’estalviar i d’invertir en qualsevol cosa (immobles per llogar o vendre, actius financers de qualsevol mena…); de la inversió sorgeix la possibilitat de generar rendes del capital; i de l’estalvi la inversió surt tots els impostos que graven el patrimoni (IBI, per exemple).

Els marges bruts financen també tota la resta de costos indirectes i fixes de les activitats: subministraments, assegurances, interessos bancaris, despeses en publicitat i màrqueting, en gestoria, consultoria… tot.

És així, tota la despesa necessària per construir una societat justa i avançada prové dels marges comercials bruts generats en qualsevol moment del temps. Fins i tot els grans patrimonis construïts generacions enrere, en darrera instància provenen dels mateixos marges comercials bruts obtinguts ni que sigui cuidant cabres per vendre formatge i llet i pagar el delme al senyor feudal.

Per això, qualsevol país que vulgui ser socialment avançat ha d’aconseguir que el volum agregat de marges bruts sigui molt gros i estigui molt ben repartit, cosa que demanda moltes activitats empresarials i professionals capaces de generar marges comercials quant més grans millor (és a dir, que siguin molt productives).

Només així una societat qualsevol pot generar molta ocupació i molt ben retribuïda, moltes rendes i moltes bases tributàries, Aquestes són imprescindibles per finançar els sectors públics forts que necessitem per garantir la igualtat d’oportunitats, la inversió i els serveis públics, la qualitat dels mercats i la defensa contra els monopolis, una distribució justa de la riquesa i la lluita, cada dia més important, contra les externalitats (amb menció especial i molt destacada cap a la defensa del medi ambient).

La frase tan usada, “que ningú quedi enrere”, només és possible si disposem d’un teixit empresarial (en sentit ampli) gros, divers, competitiu, innovador i obert al món.
Doncs bé, a Catalunya ho hem oblidat, això. A “Madrid” (concepte), no ho han sabut mai. Hi ha un desconeixement general sobre l’origen de la riquesa que ha de finançar tot allò que exigim, hem oblidat casi per complet què és el que hem de cuidar per sobre de tot per garantir-nos un futur com a societat. No passa només a Catalunya, això, passa a la resta de l’Estat i a moltes altres societats.

En terminologia Acemoglu – Robinson (2012) les activitats “extractives” i els valors que comporten s’estan estenent molt per sobre de les “inclusives”. Les “castes” (Stella i Rizzo, 2007) es multipliquen a tots els nivells, també al micro, a sindicats, patronals i partits polítics; al sistema judicial i als cossos de seguretat, a la premsa, a les institucions i també a moltes grans empreses oligarquitzades i oligopolitzades entorn xarxes clientelars, lobbístiques i d’influència. Ens estem podrint.

Fiquem-nos-ho al cap: sense operadors que promoguin activitats comercials de quant més marge brut (valor afegit) millor no tenim res a fer. Res de res. Sense empresa, en definitiva, no tenim res a fer.

Si no posem al frontispici de tota l’activitat social i política la defensa i promoció de les persones emprenedores, la promoció del creixement de les empreses ja existents i l’atracció de talent, iniciativa, innovació, capital i empreses de l’exterior, no tenim res a fer.

Obvietats, sí, però oblidades.

Imatge de Gerd Altmann a Pixabay