Com salvar l’hostaleria i altres sectors?
Des del lògic desconcert general que va provocar la irrupció de la pandèmia de la COVID19 ja han passat 9 mesos. Totes i tots hem après molt des d’aleshores. Ara ja sabem fa temps que cal tallar amb el contacte social i totes les activitats que l’afavoreixen per interrompre en sec les cadenes de contagi, i sabem també que per fer-ho caldria tancar sectors sencers, però no ho fem perquè tancar-los suposa, simplement, matar-los, és a dir, que hi ha un alt percentatge que no podran sobreviure, es perdran totes les inversions fetes, s’arruïnaran moltes famílies i tots els llocs de treball. Això generarà pèrdues incalculables, un dany social enorme i uns costos públics en termes de subsidis i altres ajudes a la necessitat social d’enorme envergadura. Les administracions públiques no poden aportar prou per evitar-ho.
A més, passarà que quan es donin les circumstàncies sanitàries que facin possible una recuperació total de l’activitat, cosa per a que pel què sembla encara queden uns quants mesos, com que haurem perdut bona part dels operadors i dels llocs de treball, la recuperació serà possible, trigarem molts anys en tornar a estar com estàvem i patirem grans costos de tota mena, perquè ja se sap que remuntar una activitat en marxa és infinitament més fàcil i més barat que haver d’iniciar-ne altres de noves sobre els cendres de les que han hagut de tancar.
Alguns ho venim dient ja des del mes de març pels canals que hem trobat disponibles.
Dos fets:
1) Per evitar una crisi social i econòmica de proporcions desconegudes i fer possible una recuperació ràpida i més que plena quan la situació sanitària ho permeti cal que els operadors econòmics (autònoms, pimes de qualsevol mena…) hagin pogut sobreviure, ni que sigui en estat de latència, a qualsevol preu. Cal mantenir vives les activitats dels autònoms, dels bars, dels restaurants, dels hotels, de les agències de viatges, de les discoteques, de les sales culturals… com sigui. Cal mantenir els seus llocs de treball, no llençar a les escombraries les inversions fetes, l’experiència acumulada i el seu talent. Perquè sinó, quan acabi la pandèmia no disposarem dels instruments necessaris per revifar, no podrem remuntar i la factura en forma d’atur, de precarietat, de desesperació, d’interessos del deute, de subsidis i de despesa social en un estat que ja estava esgotat abans de començar la crisi esdevindrà impagable per dècades. El cost social serà inacceptable.
2) Una caiguda del PIB d’aquesta envergadura, d’entre el 10 i el 15% del PIB de moment, no hi ha pressupost públic que ho aguanti. Ni tots sumats, podrien. Ni amb el fons europeus, ni amb la màquina de fer diners del BCE.
Això és així aquí perquè l’Estat espanyol no ha estat mai responsable en la seva gestió política de la hisenda pública. Casi sempre fa dèficit, també en etapes d’expansió, i el centrifuga a la resta d’administracions. Per tant està massa endeutat com per poder afrontar aquesta situació, té molt menys marge de maniobra que altres.
I en el cas català hi la qüestió òbvia del dèficit fiscal, afrontar aquesta situació amb una sagnia del 8-10% del PIB anual és simplement impossible. Cadascú traurà les seves conclusions però en tot cas la situació és la que és, i ara l’hem de solucionar. A l’Estat espanyol, comptant només amb pressupostos públics no es pot. Punt.
Tot i així, les diverses administracions ja han posat centenars de milions per salvar sectors com l’hostaleria, i amb molt poc èxit, per cert. I ara, que afrontem la tercera onada (i ja es comença a parlar d’una quarta fins que arribi per fi la immunització general via vacunes o el que sigui) el crit d’agonia de sectors que afecten milers i milers i milers de persones i d’empreses ja és ensordidor.
Certament, els ERTOs, els ICOs i altres instruments públics estan allargant l’agonia, però siguem realistes, estem endeutant sectors sencers que viuran anys amb la seva demanda continguda i deixant una llossa de deute públic que caldrà pagar.
No aguantarem. I molt menys quan els ERTOs impedeixen els ajustos de plantilla que seran inevitables entre altres coses perquè segments de mercat seran menors del que eren per sempre, com ara els menús del migdia, que amb el teletreball que ha arribat per en part quedar-se afectarà no conjunturalment, sinó de manera estructural, la grandària del mercat.
Aleshores, què hem de fer com a societat? Com podem evitar una crisi social i econòmica de dimensions desconegudes?
Doncs simplement, sinó podem salvar les unitats econòmiques aportant prou ingressos públics com per mantenir-les vives fent front a les despeses que tenen fins i tot estant tancades, el que hem de fer és tallar aquestes despeses.
Un restaurant tancat amb els treballadors en ERTO no paga ni nòmines ni compres (si no ven no té per què comprar). Aleshores, què és el que posa en perill la seva supervivència? Doncs en essència, quatre obligacions de pagament: Lloguers, subministres, bancs i Estat. Hi ha d’altres més petites, és clar, gestoria, servidors, màrqueting, alarma…, però les més grosses són aquestes.
Dit d’una altra manera, els ajuts que estan aportant ara la Generalitat, els ajuntaments, etc. estan servint per a que els petits negocis paguin el lloguer al propietari del seu local (sovint grans propietaris), a les grans empreses energètiques i de telecos (Endesa, Naturgy, Agbar, Movistar, Orange…), als bancs i a l’Estat. Això, amb diners públics, és absurd i inacceptable!
Un pacte que cal imposar
Hem d’imposar (imposar, sí!) un gran pacte social en benefici de totes les parts.
És molt simple: cal imposar un repartiment sostenible dels costos d’aquesta crisi. Sostenible vol dir que els que afrontin els costos ho han de fer sense posar en perill la seva supervivència, i naturalment, hi ha uns quants dels més grossos que tenen molt coixí per aportar, i que si no el tenen, ells sí, tenen accés a liquiditat i a suports d’on calgui casi de forma il·limitada.
Comencem:
1. Els bancs han aprovisionat enormes quantitats de recursos per fer front a les pèrdues previsibles de la crisi. Certament, si les coses van com tot sembla indicar, se’ls dispararà la morositat i els dubtes sobre la seva solvència. I ja sabem què passa quan els bancs no poden demostrar la seva solidesa patrimonial. Necessiten que els seus deutors no tanquin com l’aigua que plou per protegir els seus balanços i comptes d’explotació. Els convindria molt més, simplement, obrir parèntesis temporals en les quotes de pòlisses i préstecs que tenen concedits, sense modificar condicions, simplement allargant el que calgui els terminis de venciment. Per als bancs, vist a llarg termini, aquesta seria només una operació de tresoreria i ells sí tenen accés il·limitat al crèdit del BCE, i a cost zero. I fent-ho així es traurien bona part del seu risc de sobre.
2. Les companyies energètiques i de telecos, subministradores dels petits negocis, semblen estar per sobre del bé i del mal. Protegides pel BOE i les portes giratòries, estan com si no passés res. El seu únic risc, com el de tothom, és el de la pèrdua de clients per insolvència i el de l’empobriment general de la societat. També a aquestes empreses els interessa posar de la seva part una combinació de condonacions i carències que aporti la part que les correspon al sosteniment de la qualitat de vida de la gent, i també, pel seu propi interès.
3. Igualment, els propietaris que lloguen espais a activitat econòmica en risc haurien de preferir deixar de cobrar tot o part de la seva renda durant un temps que perdre els seus llogaters, estar un temps amb els seus espais buits per reomplir-los quan es pugui amb rendes més baixes que amb tota probabilitat seran les de mercat en temps de post-pandèmia. Ells també han de posar una combinació de condonacions i carències que els resulti sostenible (i això depèn en part de si són grans o petits propietaris).
4. I finalment, l’Estat. Per poc que alci la mirada imagino (espero) que veurà que sense empreses (de qualsevol mena), simplement, no hi ha futur. Tota la riquesa de l’economia, tota, prové dels marges bruts de les activitats econòmiques. Els marges bruts financen les nòmines, els IRPF i les quotes de la seguretat social. Financen les compres, les despeses generals, els lloguers, els subministres, i l’IVA… i si hi ha beneficis, l’impost de societats i els dividends. Sense activitats professionals i empresarials que generin marges bruts positius no hi ha res a repartir, no hi ha serveis públics ni justícia social possible. Si es mantenen vius els operadors es pot pensar en una economia que algun dia generarà prou valor (prou marges bruts) que ho sostingui tot. Sinó, no. O sigui que l’Estat, com totes les administracions territorials, ha de ser el primer interessat, si de veritat protegeix l’interès general, en eliminar totes les obligacions de pagament als sectors en risc. I no, no estic parlant de postposar pagaments que no és més que generar encara més endeutament, estic dient ELIMINAR. I l’Estat ara té accés il·limitat al crèdit a tipus zero, fins i tot negatiu. Tant és així que s’ha permès renunciar a 70.000 milions de crèdit europeu a tipus zero. Semblen preferir que ens endeutem nosaltres (amb tipus d’interès positius, en el nostre cas).
Però això no és suficient. Eliminar totes les grans càrregues que posen en perill la pervivència de milers i milers d’autònoms, negocis i pimes, i de milions de llocs de treball, no és suficient. Perquè cal poder pagar dues coses més: les petites càrregues i la pervivència dels titulars dels negocis. Per això cal també mantenir i reforçar clarament el suport directe via subvenció.
Cal mantenir la vigència dels ERTOs i flexibilitzar els ajustos de plantilla per fer viables les unitats econòmiques en un escenari de demanda minvada i la preservació, per tant, de la major part de l’ocupació.
És necessari allargar les carències dels ICO i de les figures anàlogues de l’ICF, tant com calgui.
Si fem això aconseguirem el mateix que Alemanya i altres grans països que sí s’han gestionat amb responsabilitat i rigor, acumulant gra a l’estiu per poder alimentar tothom quan arriba l’hivern, al contrari que Espanya. Ells ho han pogut fer des del pressupost públic. Aquesta possibilitat no existeix aquí. Però sí podem aconseguir el mateix si ens mirem com una societat integrada, no com dos artefactes que caminen separats i sovint col·lideixen, que un es diu Públic i l’altre Privat. Perquè en Públic no té res a fer si Privat emmalalteix, i ara està molt malalt.
Hi ha algú que estigui en contra de què els Bancs, les grans empreses de l’Ibex i els grans propietaris immobiliaris posin de la seva part per evitar una gran crisi social i econòmica? I més encara, si assumir part dels costos és també pel seu propi interès? No gaires, oi? Doncs fem-ho ja, avui millor que demà.
HVP Aragonès, HC Tremosa, HC El Homrani, HC Ponsa, redacteu ja els decrets i porteu-los al Parlament, trobareu unanimitat.
Convoqueu agents socials, representants gremials i els representants dels Grans i imposeu el Pacte. Feu-lo públic i remeteu-lo a l’Estat, que s’estendrà com l’escuma.
Evitem el malbaratament dels nostres diners, els recursos públics, obrint convocatòries agòniques de subvenció que acaben en bona part als comptes corrents dels Grans perquè arriben a penes a pagar els lloguers, la llum, el gas, el banc… i en absolut estan garantint la superació de la situació.
Feu-ho ja, crec que pràcticament tothom us donarà suport i la societat podrà albirar un horitzó de recuperació ràpida i més que plena, en forma de “V”, enlloc d’un escenari de recessió i patiment social imprevisible de llarga durada.
Carles Brugarolas
CEO Up Catalonia
A Up Catalonia no especulem, fem empresa i fem país
Constatem que el sistema de suport a la creació d’empreses presenta grans forats que fa que malbaratem enormes quantitats de talent i d’oportunitats per a tothom.
Aportem suport integral a persones emprenedores amb projectes viables i escalables per a què el seu potencial d’aportació no quedi al calaix.
Ajudem altres empreses a innovar i accelerar el seu creixement.
Oferim el nostre suport a les administracions públiques i entitats empresarials i gremials per millorar les seves estratègies de suport al creixement econòmic, la creació d’ocupació i la millora de les condicions de vida per al conjunt de la societat.